Orígens

  L'estiu del 2008 vaig decidir seguir un tram del GR 1, entre St. Llorenç de Morunys i Graus (on hi tinc uns amics). Volia fer la travessa amb molta autonomia i això implicava portar una motxillassa (que de mitjana pesava uns 20 kg). Des que era jovenet que no caminava  amb pes, i no sabia com respondria el cos... El repte estava servit! Vaig trigar 10 dies en arribar-hi, i després de superar el periode d'adaptació que requereix dur força càrrega, tot va anar com una seda. Quatre dies més tard vaig encaminar-me cap al Pirineu, seguint el GR 19. En arribar a la Vall de Pineta, em vaig trobar amb el mític GR 11 (quantes vegades en el passat, havia fantasiejat amb la possibilitat de recorre’l!... però francament, no em creia preparat). Com que em continuava sentint molt bé i amb moltes ganes de caminar, vaig decidir seguir-lo cap a ponent, fins que en tingués prou... I així, poc a poc, sense pretendre-ho ni planificar-ho, vaig arribar a Irún 32 dies després d’iniciar la travessa. Havia descobert una passió: viatjar, caminant per les muntanyes.

   L’any següent vaig sortir d’Organyà i després de travessar les serres de Boumort i de St. Gervàs, vaig arribar a Pont de Suert, on vaig agafar el GR 15 (que és el sender prepirinenc aragonès) i el vaig seguir fins al Parc Nacional d’Ordesa; allà vaig prendre el GR 11 i el vaig recórrer fins al Cap de Creus.

   Els anys 2010, 2011 i 2012 vaig fer el GR 11 de cap a cap, i d’una tirada, del Cantàbric al Mediterrani. Però ja vaig començar a introduir variants “a la carta” en aquells sectors que no em plaïen perquè hi havia massa trams de carreteres i/o pistes. L’últim any, vaig optar per explorar una gran variant feta a mida: un cop vaig arribar a Espot, en lloc de continuar cap a llevant per les valls del Pallars Sobirà, com havia fet fins llavors, vaig decidir agafar el GR 11.20, anar a Pont de Suert i des d’allà recórrer tota la serralada prepirinenca, fins a retrobar el GR 11, a l’Alta Garrotxa i seguir-lo fins al Cap de Creus. Aquesta ruta va significar la meva descoberta del Prepirineu (fins aquell moment, només en coneixia sectors aïllats).

   L’any 2013 vaig decidir que faria una travessa monotemàtica catalana (i andorrana). Com que ja coneixia bona part de les dues grans serralades del nord del nostre territori, vaig pensar que havia arribat l’hora d’enllaçar-les fent una gran ruta circular. Vaig sortir de l’Escala, inicialment pel GR 1 i vaig anar fins a Salardú (Val d’Aran), des d’on vaig tornar al Mediterrani, 62 dies després, seguint trams de l’Alta Ruta Pirinenca i el GR 11. Per bé que em va tocar fer llargues tirades sobre asfalt, especialment a l’Alt Empordà i a l’Alta Ribagorça, aquella ruta em va servir per gestar el que seria la “travessa definitiva” (des del meu punt de vista, és clar!).

   L’any 2014 vaig sortir de l’Alta Garrotxa (que és on comença el muntanyam del nord de Catalunya i és també on el Prepirineu i el Pirineu es donen la mà) i vaig seguir l’itinerari descrit en la introducció.

   L’any 2015 em vaig adonar que la travessa es podia quadrar per etapes, fent que les jornades acabéssin sempre en llocs on hi havia algun tipus d’establiment (per tant, si es volia, es podia fer duent molt poc pes). Havia arribat l’hora de compartir-la. I havia arribat l’hora de posar-li un nom: TICA muntanya (Travessa Integral Catalana. Catalano-andorrana, al seu pas per Andorra).

   L’any 2016 em vaig comprar un GPS i vaig documentar el Traçat Muntanyenc. Quan vaig acabar, vaig començar a trucar portes d’editorials.

   L’any 2017 l’editorial Piolet es va interessar molt pel projecte. Vaig documentar el Traçat Senderista (després de caminar  durant 70 dies) i, a finals d’any, vam signar un contracte per a la publicació d'una guia.

Properament sortirà publicada. El cercle s’ha tancat.